Teresa Saborit

«I un dia em vaig despertar amb dues preguntes el cap: “I per què els escriptors d’Osona hem de baixar a esmorzar a Barcelona el dia de Sant Jordi? Per què no ens podem quedar a la comarca?”

Era la primavera de 2022 (que ràpid que passa el temps!) i els dos interrogants em van acompanyar mentre saltava del llit. I mentre esmorzava. I mentre em preparava per al dia. I mentre treballava i escrivia i feia el que fa qualsevol freelance autònom en un dia més o menys normal, amb l’afegitó que faltaven poques setmanes per Sant Jordi i això es tradueix en un parell de pessics extres d’estrès per qualsevol escriptor que aquell any tingui novetat (com era el meu cas; més sent el primer Sant Jordi «normal» després de la pandèmia), amb presentacions, firmes i mil detalls per concretar.

Però les dues preguntes em continuaven perseguint.

Segur que tots heu vist la fotografia dotzenes de vegades. Matí de Sant Jordi: centenars d’escriptors reunits al Palau de la Virreina, esmorzant plegats per agafar forces pel dia. Rostres somrients, exercicis de canell per escalfar els músculs per una jornada de signatures maratoniana, les mans palpant les butxaques per comprovar que s’ha agafat el boli (i el boli de per si de cas el primer es queda sense tinta; i el de per si de cas el segon no funciona; i el de per si de cas algun es perd; i el de, ja que hi som posats, agafar-ne un grapat tampoc no pesa tant). La foto de família acostuma a ser portada l’endemà de diversos diaris, sovint presa des d’algun punt elevat; un munt de rostres mirant en l’aire amb ulls il·lusionats.

Però per què només a Barcelona?

Per què els escriptors d’Osona, per exemple, no podíem començar la jornada a les nostres terres? Per què havíem de matinar i agafar un bus (o un tren, si és que algú s’atrevia a jugar a la loteria de la Renfe en un dia tan important!) i fer setanta quilòmetres fins a la Ciutat Comtal? Des de quan Barcelona tenia fama d’oferir millors esmorzars que la Plana de Vic? (…)»

«Sant Jordi més enllà de Barcelona»: el meu últim relat per celebrar Sant Jordi! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/sant-jordi-mes-enlla-de-barcelona

«El xofer. Em va dir que era “xofer” i em va mentir (a la cara i amb un somriure). I ho va dir tot convençut, sense que se li escapés el riure però amb un rerefons de picardia, esguardant amb ulls brillants la dona que l’acompanyava: una grandíssima escriptora que formava part del grup de lletraferits que havíem quedat per dinar en un restaurant de Barcelona, a pocs dies per Sant Jordi, aviat farà 10 anys. I va ser aquesta mirada el que va delatar que, de “xofer”, tan sols en tenia el títol postís, tot i que vaig tardar molt de temps encara a descobrir el seu veritable ofici.

Durant molt de temps, tan sols una incògnita irresoluble. Amb el pas dels mesos, algunes pistes esparses que vaig anar recollint com aquell qui, perdut al mig del bosc, intenta refer un camí assenyalat amb molles de pa: que treballava amb les mans com tot gran artesà, que el seu ofici reculava dia a dia, que la seva matèria prima era la fusta… Fins que un dia va aparèixer el mot: ebenista.

Us preguntareu per què us explico aquesta història. I jo us respondré que tot és culpa dels Reis Mags. I de les seves cavalcades plenes de màgia, amb carrosses de totes mides i colors, que la vesprada del 5 de gener passat van recórrer, com cada any (i amb pluja inclosa), els carrers de les ciutats i pobles del nostre país, rebuts pel millor dels seguicis possibles: corrues i corrues d’infants il·lusionats, esguardant-los embadalits amb els ulls plens d’estels.

I regals fan regal. I a mi la ment m’ha transportat a un dels regals més increïbles que he rebut en els últims temps: un “amagatall de memòria” (…).»

«Francesc Corpas, mag de la fusta»: el meu últim relat per celebrar el nou any! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/francesc-corpas-mag-de-la-fusta

Quatre peus de neu a la Plana de Vic?!

Pot semblar ciència-ficció, però si llegiu l’últim número de la Revista Descobrir Catalunya (en el qual he tingut l’honor de poder col·laborar) descobrireu que està basat en fets reals: «L’escriptora de Gurb Teresa Saborit ens regala un relat que ens fa viatjar en el temps per conèixer els ausetans, els primers habitants documentats de la plana de Vic i de les serralades que l’envolten.»

• Voleu saber d’on ve el nom d’Osona i què significa?
• I qui eren els Ausetans?
• I per què al centre de l’escut comarcal hi ha un genet amb una palma a l’espatlla?

Tot això i més en la Revista Descobrir d’aquest mes!

«(…) I en aquesta terra banyada per la boira hem nascut. I en aquesta terra vivim. I potser no tots hi hem nascut, però sí tots hi convivim: tots els osonencs que el desembre del 2023 habitem encara les terres que van batejar uns ausetans perduts en els orígens dels temps, quan el món era tan nou que encara no tenia nom, Nadal no existia i quatre peus de neu podien cobrir durant setmanes aquestes contrades. Bones festes i bon any nou!»

La setmana passada va ser Tots Sants. Els cementiris de la comarca es van omplir de formigues treballadores deleroses de posar de vint-i-un botons nínxols i tombes. Flors de plàstic en harmonia amb rams de flors naturals. Productes de neteja omplint l’aire de notes cítriques amb un punt de desinfectant. Negociacions acalorades per aconseguir torn per poder utilitzar l’escala més alta.

I els éssers estimats difunts, en silenci. Qui sap si observant-nos des de ves a saber on. Qui sap si agraint la visita o maleint-nos per trencar la seva calma eterna. Qui sap si recordant-nos (com nosaltres els recordem a ells) o preguntant-se qui érem, aquells desconeguts que en llegíem les làpides. Fins a quin punt els morts recorden els vius?

Fins a quin punt els vius recordem els morts?

Mentre centenars de formigues feinejaven als cementiris, d’altres van aprofitar el festiu per passar el dia a la platja. O a la muntanya. O a qualsevol altre lloc que quedés a desenes de quilòmetres de distància del lloc on habitualment viuen i treballen. Rondinant pel fet que enguany el festiu caigués en dimecres i dificultés la formació d’un pont que s’hauria traduït en un cap de setmana llarg per viatjar fins ves a saber on, amb l’excusa de la necessitat imperiosa de “desconnectar”. Desconnectar de què? Desconnectar de la feina? Desconnectar de l’escola? Desconnectar de la rutina?

Desconnectar de la vida?

Falta un no res perquè el Black Friday inundi de nou aparadors i xarxes socials amb ofertes impossibles. I després Nadal. I després Reis. I després… I no ens n’adonarem i ja tornarem a ser Sant Joan. I després les vacances d’estiu i altre cop la necessitat imperiosa (gairebé obligació social) de fugir d’aquells indrets on es viu i treballa per viatjar fins a algun punt recòndit del planeta que no s’hagi trepitjat mai (o fins al refugi que es trepitja any rere any i que en la ment es figura com una Arcàdia paradisíaca i un oasi de pau).

I llavors serem setembre. I la necessitat (o el càstig) de tornar a la nostra vida de debò. I l’escola i la universitat i la feina del dia a dia. I octubre i un altre cop novembre. I un altre Tots Sants (que el 2024 caurà en divendres; amb aquest festiu no hi ha forma de fer un pont com Déu mana) i altre cop les visites al cementiri (d’alguns) i la necessitat de fugir (de molts d’altres). I un altre desembre i un altre nou any i un altre…

«Celebrem que estem morts»: el meu últim relat per celebrar Tots Sants! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/celebrem-que-estem-morts